Pedro Palop y Sanz va nàixer a Enguera l’any 1856. Al tindre tant de joglar com de trobador, fon natural que la seua popularitat s’escampara entre la gent del poble; eixe poble del treball que en les vetlades estiuenques celebrava les gracioses composicions de rústica filosofia del propi Pedro, el qual donaria proves de gran improvisador, mes que en el seu temps emprara composicions anònimes en castellà per a glossar-les, que per a res venen al cas.

Pedro era un corredor o tractant d’animals per totes les contornades dels pobles de la Ribera, Xàtiva i la Canal de Navarrés, circuit dels seus tracaleigs de comerciant independent, desempenyant un ofici que aquells que el practicaven rebien el nom de mitgers. Sempre acompanyat de la seua muller, al temps de l’estiu manprenia en les nits famoses cantaes al mig de la plaça del poble on passava el dia comprant i venent. Estes cantaes tenien el popular atractiu de poder fer-li els veïns del poble competència en versar les més atrevides i dolentes cançons de divertiment, que la muller de Pedro acompanyava a la guitarra i el de las Vacas contestava quasi sempre graciosa i oportunament.

Aplegada la nit, solien pujar Pedro i la muller cadascú a un balcó de la plaça, o del carrer major del poble, i això era la senya per a que començara la cantà. Quan la muller de Pedro començava a rascar la guitarra, una infinitat de guitarrons d’entre el personal de la plaça requintaven els raspits de les cordes d’aquella, que marcaven l’estil de la riberenca. Era un conjunt harmoniós d’instruments que omplien la nit d’un plaer expectant, ja que la gent esperava la veu que cantara les primeres paraules d’un cant familiar per a tots.

Començaven les cançons tirant-se cudolets — paraula riberenca com també d’altres indrets — entre marit i muller, que així feien les hores joioses amb les seues cançons, al temps que els guitarrons omplien l’ambient d’unes floritures ja mai conegudes fora d’estos pobles riberencs. De tots els cantons de la plaça o el carrer saltaven improvisacions de cançons al vent — tenien el defecte de versar-les en llengua castellana — per a que foren contestades pel famós i reconegut Pedro el de las Vacas. La competència havia pres cos!

Algunes veus, “buscant-li les cinc potes al gat”, eren veus feridores, i eren enseguida retrucades per l’home que gojava de la millor fama de versador en vàries llegües a la redona. Pedro tenia contestació per a tots els motius, i més quan les cançons atenyien a la seua fama. D’aquelles indirectes, més grosseres que interrogatives, plenes de mala intenció, resultaven les ocasions de divertiment per a aquells homes de camp acostumats a un diàleg camperol i feridor, especialment al davant de les femelles, quan elles — les fadrines sobretot — se n’entraven dins les cases, manifestant pudor, per a escoltar darrere de la finestra els descaraments més atrevits.

Quan donava remat la cantà, fora l’hora que fora, passava la muller de Pedro amb una gorra en la mà pel mig de la gent, que gustosa l’omplia de monedetes, tribut de reconeixement d’una vetlada joiosa en un temps quan la nit estiuenca no tenia un altre divertiment. Era l’hora de la gorra!, que es veia complementada amb cabassades de pomes, taronges, melons i altres articles de menjar.

Pedro, ja vell, botimflat i dolent, se quedà a un poble de la Ribera, a on morí. Passaria el temps i amb ell el record de l’últim joglar dels pobles de la Ribera valenciana, pobles de la terra i de la mar en els quals per defecte de l’època es versaven les cançons valencianes en una llengua que no era l’autòctona, la que parlem els valencians. Quina llàstima!

Esta és la versió, que voldria que quedara present, de la veu popular que parla, passant-se de pares a fills, d’un cantador d’Énguera que s’anomenava Pedro i era més conegut per Pedro el de las Vacas.