Josep Maria Calaforra Romero va nàixer el dia 15 de juliol de l’any 1885 a Benaguasil.  Fill de Francesc i Maria, el que passat el temps, seria un dels cantadors més competents del nostre cant valencià: Josep Maria, qui al mateix temps que adquiria popularitat, faria famós el nom del poble del seu naixement en adoptar el nom artístic d’El Xiquet de Benaguasil; mentre que com a apèndixs familiars seus figuraven el de Passanes i el del Figuero per conducte matern.

Home del camp molt intel·ligent i despert, se dedicaria, a més de les actuacions de cantador, a prendre part com a mitger o tractant en la compra-venda d’animals de quadra, en especial caps bovines, a les que era molt aficionat. A pesar del seu interès, tan conegut per tots, en més d’alguna ocasió solia perdre en el tracte el que guanyava en vàries nits de cantaes; el que donava motiu a altres cantadors per a traure cançons al·lusives en les quals ell no quedava mancat de gràcia. De caràcter molt saludador quan anava pel carrer i extravertit entre els amics, es feia amb tots els companys cantadors. Així mateix, apreciava i cuidava molt els animals dels quals era tractant, beneficiaris sempre de les carícies de Josep Maria. Se sap que era persona de bons sentiments i que quants el tractaven en la intimitat l’encontraven graciós i xirigoter.

Nos contaren que de menut sempre anava a soles, creuant camps i saltant sèquies, i que el seu major plaer era pegar una bona fartada de figues, com la majoria dels xiquets del poble. No seria estrany el perquè el seu cant tenia eixa dolçor dels camps suaus de les vesprades. Quants dies a boqueta nit els veïns del poble escoltarien aquella veu meravellosa que eriçonava en sentir-la, templant com templava de la manera més perfecta el nostre estil o cant de l’u i dotze.

De menut, i carregat amb el saquet de la berena —saquet que no abandonaria en tota la vida— caminava xano xano cap a la ciutat per a anar darrere del Sabateret, Evaristo, el Muquero i tots els grans cantadors de l’època, en demanda que el deixaren cantar alguna cançó; els mateixos que al poc de temps haurien de deixar-li un lloc de privilegi com una de les veus més boniques del cant valencià. Entre estes anades i vingudes, a l’entrar el segle XX havia nascut el Xiquet de Benaguasil: per la seua estatura i per la careta que tenia als quinze anys pareixia un autèntic xiquet —mai tan ben posat l’apel·latiu—.

Quan temps després el Xiquet de Benaguasil començaria a dominar la contractació de les cantaes, desfeu un dels defectes més grans que tenien els cantadors de l’època: el versar les cançons en llengua castellana. Josep Maria seria el primer que cantaria versant en la pròpia llengua valenciana, junt al Cabiscol de Campanar, i contra l’opinió de la majoria dels aficionats que estaven habituats a les grans figures que se tenien per més intel·ligents i més il·lustrats al fer les cançons en llengua estranya.

Començaria la seua fama al requerir-lo els mestres de balls Emili Gadea i Ramon Porta, per a que prenguera part en totes les manifestacions folklòriques dels quadros de cants i balls populars de l’època —per cert la més pura i esplendorosa—. Viatjaria per tota Espanya, França, Itàlia, i són de contar un grapat d’anècdotes amb motiu de la seua figura, la manera del seu caràcter, i el saquet de la berena que duia sempre penjant del braç.

Sols una anècdota és digna de figurar ací, en mèrit a la bonica veu de Josep Maria. Estant en un hotel de Madrid, durant una de les menjades, cantava el tenor Emili Vendrell una preciosa romança de la sarsuela El Carro del Sol, i tot el grup del quadro de balls de València demanà que cantara Josep Maria, esperant una cançó de l’u o de l’u i dotze. I com no seria de gran la sorpresa quan entonà meravellosament una romança de La Dolorosa, provocant l’aplaudiment més sonat de part de tots els comensals de l’hotel. A tot açò, havia penjat el saquet de la berena del respatler de la cadira. Moltes foren les proposicions per a que se deixara educar la veu i se poguera dedicar a cants més lírics dins de la composició musical, però ell, bon amant dels sentiments de la terra, mai cantaria d’ofici altres cants que les cançons valencianes de l’horta que li havia cantat sa mare assentada en una cadira baixeta quan era menut.

Posseïdor de tots els honors populars, recorreria tota la geografia valenciana de poble en poble, omplint les nits de festa de les meravelloses cançons populars per les que tanta passió sentia la gent de l’horta valenciana. Quan més popularitat gaudia més malicioset seria el seu versar. Recordem una cançó que li cantaria a un xiriveller amb el que havia tingut tractes comercials:

A Pepet el Estanquer, li vaig comprar l’altre dia un vedellet a mig fer, quedant que li’l pagaria el trenta-u de febrer.

Era tan espavilat que provocava fortes disputes entre els seus partidaris, i en les cantaes ell se sobrava amb dos amateurs al costat per a fer una bona cantà, sent el Roget de Patraix el que tingué per company una darrere d’altra temporada, fins que s’anà apagant aquella frescor en la veu de Josep Maria, com tot s’apaga en la vida a la vellesa i a l’impuls d’una nova generació. Però havia quedat un mestre; un mestre per a tot aquell que tenint un bon registre agut en la veu vulga aprendre el cant valencià amb tota la seua puresa.

Es casaria en 1930 en primeres i úniques núpcies amb Amparo Cubells Casasús, una fadrina de 25 anys de Xirivella, filla de llauradors, i tingueren un fill i una filla: Paco (1930) i Amparo (1937). En fi, se sap que va viure la major part de sa vida en un pis del carrer de Pelayo en València, sempre acompanyat de tota la família; que era un assidu client del trinquet del mateix nom; que se mantenia en gran estima dins el món del cant valencià; i que un dia, el 10 de febrer de l’any 1961, moria en sa casa de València Josep Maria Calaforra Romero a l’edat de setanta-cinc anys, però per voluntat pròpia les seues restes mortals descansen en pau en el poble que el va vore nàixer i al que tanta glòria va donar: Benaguasil.