Rafael Pascual Nàcher va nàixer en l’horta de Patraix, en Valencia, en l’Alqueria de Tot-heu-saps edificada per son pare, conegut pel mateix sobrenom al 1894. Sa mare era molt aficionada al cant valencià, i d’ací li vingué l’afició a Rafelet. Quan ell era xiquet, tots els dissabtes, en una alqueria o altra hi havia cantà, a la que acudia gent de tot el rodal, i ell no faltava. Als dèsset anys ja començà a fer cantaes valent-se del que havia aprés. I una nit fent la cantà de les festes de Mislata, Evaristo — que era aficionat a la peixquera i tenia prop d’allí una caseta en el riu Túria — va escoltar aquella veu de lluny, es deixà la peixquera, s’acostà a on estaven els cantadors i li digué: “Tu eres el que ha cantat eixa cançó?” “Sí. Que vosté qui és?” “Evaristo. I mai he sentit cantar tan bé i tan mal”. Rafelet es quedà confús, i impressionat, perquè havia sentit nomenar molt a Evaristo, que li digué: “Molts m’han pregat que els ensenyara. A tu, si vols, t’ensenyaré.” I així començà Rafelet amb el seu mestre.

          Acostumava cantar tots els anys en les festes de Campanar (Valencia), a on s’ajuntaven milers i milers de persones per a escoltar als grans cantadors i als nous talents en la cantà de la Marededéu, al setembre; també en la Cantà del Camí del Cementeri, en València, i igualment en Rocafort a les festes d’agost. També solgué fer junt al seu mestre la cantà de festa de la Marededéu dels Desemparats en València, i va cantar en Capitania General diverses vegades. Feu molts anys la cantà del Crist en Sant Isidre, i el 15 d’agost les albaes de Xiva, d’on provenia la mare de son pare. A més de amb Evaristo, cantà amb el Muquero, el Xiquet de Benaguasil, el Civilet, el Ceguet de Marxalenes, el Xiquet de Bétera, la Blanqueta, el Xiquet de Paterna, el Xiquet de Manises, el Torrentí, Conxeta la del Mercat, els Xiquets de Mislata, la Xiqueta del Túria, el Tremendo i altres nomenats cantadors.

         Rafelet es casà amb Amparo, una xica del Racó de Boix, en l’horta de València, i tingueren una xiqueta, Amparo (1921), que morí de tifus als nou anys, i també un xiquet, Rafelet (1925), que no seguí els passos de son pare en el cant. Rafelet Tot-heu-saps, de matí quan s’alçava, en el corral de l’alqueria, feia proves cantant a vore com tenia la veu, i sa muller, que també cantava molt bé, li dia com ho havia fet. Rafelet tenia amor propi com a cantador, i per això, si havia de fer una cantà, o cantava bé o no cantava. Així que no era el primer a tirar a l’aire una cançó. Per estos anys anà a cantar a Madrid davant del rei Alfons XIII junt al seu mestre. Ja era hora de començar i a Evaristo se li enganxà la veu, i li diu: “Rafelet canta tu, que jo no puc. Aniré a fer-me unes llimes en mel, a vore si se m’aclarix la veu”. I Rafelet no tingué més remei que començar. Cantà set o huit cançons — bon compromís! — i quan tornà Evaristo feu les cançons restants de la cantà.

         Rafelet estigué cantant en el quadro de balls populars valencians del mestre Enric Vicent, junt a Evaristo i el Muquero, i impressionà tres plaques en Barcelona. L’any 1937 era un dels cantadors que devia anar a Paris a cantar junt a Evaristo, el Xiquet de Benaguasil i el Xiquet de Manises, però en eixos dies faltà sa mare i no pogué viatjar. Encara que acabada la guerra civil de 1936-1939 Rafelet seguí cantant, quan faltà la seua muller Amparo en 1948, es va retirar de les cantaes, a les que acudiria des d’aleshores sols a escoltar als cantadors, i a voltes a versar alguna cançó. Morí l’any 1971 i està soterrat en el Cementeri General de València.