EL BLANCO DE BORBOTÓ

            El Blanco de Borbotó, Vicent Balaguer Ballester, va nàixer el 8 de novembre de 1904 en Borbotó, terme de València, i va viure des de xiquet el cant valencià. A este poble del terme de València han solgut anar sempre els més grans cantadors d’estil: Maravilla i Carabina, Evaristo i el Muquero, el Xiquet de Benaguasil, el Xiquet de Bétera, el Torrentí, els Xiquets de Mislata, la Xiqueta del Túria, Marineta, el Xiquet del Carme, Victorieta… Mig poble anava darrere d’ells en les cantaes.

           El pare del Blanco no cantava, però era molt bohemi: el dilluns se n’anava al mercat a Moncada, el dimarts a Massamagrell, el dimecres al Mercat de Mossén Sorell, el dijous era sagrat anar a la fira d’animals que es celebrava en el llit del riu Túria, i el dissabte anava al Royalty, a on es reunien els llauradors. I totes les nits de festa a sopar en la tenda de Borbotó i a cantar i a contar xistes. Tingué tres fills, que foren llauradors com ell i els dos majors s’encarregaven de la terra. Cento heretà el caràcter de son pare.

Gran aficionat al cant valencià, Cento organitzava tots els anys en Borbotó la cantà de la festa del Crist de la Llum (22 de setembre), que es feia la vespra o un dia després segons els anys. Durava tota la nit i cantaven en totes les cases. Els cantadors professionals cobraven. El Blanco cantava però no va cobrar mai. Diverses voltes substituí a cantadors llogats que a les poques hores s’havien quedat sense veu. Una volta acabada la cantà, de bon matí, ell i alguns amics es dedicaven a replegar per les cases i a les 10 del matí quedaven per esmorzar i pagar als cantadors.

Anava a totes les cantaes que podia, i els cantadors d’ofici li dien: Cento, tira una cançó. Una volta Evaristo cantant en una vetlada, encara no el coneixia, i li digué que cantara una albà. Ell mateix se la versà, se l’escomençà i se l’acabà deixant a tots admirats. Una volta que estaven diverses autoritats dinant en l’Ateneu Mercantil en València, el Blanco i uns amics es posaren a cantar a la porta i al sentir-los els feren entrar i cantar per als personatges polítics. Sempre va ser un home campetxano i a punt per a la festa i la xala.

El Blanco de Borbotó – Borbotó-València cap a 1965. Arxiu familiar d’Enric Balaguer, Borbotó-València.

           Quan aplegaven les falles de Sant Josep se n’anava i estava de festa els tres dies que duraven abans (17 al 19 de març). “Cento, perqué no te cases?” —li van preguntar una vegada—. I respongué: “Perquè no tinc temps”. Sempre el convidaven a bodes, batejos, comunions, reunions i festes, per a que cantara algunes cançons. No discutia mai amb ningú, ho perdonava tot i s’agarrava les coses amb molta paciència. En els últims anys feu sobretot albaes que era allò que més li agradava. I va ser un dels més grans aficionats al cant valencià, digne de ser recordat. Morí en 1987.

              Informació treta del llibre de Carles A. Pitarch Alfonso, Doctor en Etnomusicologia, University of Marylans: MATERIALS INÈDITS PER A UNA ANTOLOGIA DEL CANT VALENCIÀ. València 2011.

Scroll al inicio