EL SARDINET
Josep Doménech Ferriol, el Sardinet, va nàixer a Bétera, al Carrer Boïl, el 13 d’agost de 1908 i era el menor després de tres germanes. Son pare era un home molt alt i prim, com una sardina, i ell heretà el malnom de son pare.
El Sardinet va treballar molts any d’obrer pel seu compte. En casar-se, es posà a viure en una caseta al Motor de Pinyola, que regava uns taronjars en el terme de Bétera. Tingué tres filles: Amparo, Vicenta i Carme, a les quals ni batejaren, ni portaren a escola, ni els feren prendre la comunió, malgrat els intents de la seua germana monja. Més avant, quan hagueren de deixar la caseta del Motor de Pinyola, s’establiren a l’Escorxador de Bétera com a casers.
Va ser ja de casat, quan el Sardinet començaria a anar fent cantades amb el Xiquet de Bétera. Tenia una veu llauradora i un cant assaonat i ben assentat. Solia dir molt clarament els versos i s’anomenava a ell mateix com “el Rei de l’u”, l’estil que més li agradava. Cantava, sobretot, a les albades i el Retaule de Bétera, a Carpesa, Bunyol, València i Xiva, amb cantadors com el Xiquet de Bétera, Evaristo, el Sibilet, Àngel del Manises, la Blanqueta i Conxeta la del Mercat, entre altres. La primera vegada que cantà a l’església de Bétera ho feu en l’Avemaria, acompanyat pel Xiquet de Bétera, el Mujero i la Blanqueta.
Per a ell els millors cantadors de tots els temps han
sigut Evaristo i Joano. Va participar en la gravació de varis discs de
valencianes i considerava que les seues millors cançons eren “De València la
Barraca” i “Els ulls de les valencianes”.
Va participar en nombrosos concursos de cant al llarg de
la seua vida, obtenint un primer premi
de Cant Valencià en un homenatge al Mestre Serrano, 1958 i un segon premi “Trofeu
Manuel La Huerta” en març de 1959.
El Sardino – Bétera cap a 1948. Arxiu familiar de Josefina Gil, Bétera.
El Sardino junt al Naiet. Presentació Falla Gran Via de l’Est, 1980. Arxiu familiar del Naiet de Bétera.
El Sardino anava als esmorzars d’alguns senyorets de Bétera, als seus xalets, per a cantar i guanyar-se uns diners extra.
Als anys seixanta ja li costava sovint rematar les cançons i va tindre diversos alifacs; per això es va retirar de les cantades. Feu d’obrer fins la seua jubilació. Va ser al quedar-se vidu quan el Sardinet passà a viure amb les seues filles a un pis de la Generalitat Valenciana a Bétera. Es quedà cec i a penes eixia de casa, passant la major part del seu temps postrat al llit i escoltant la ràdio. Al mateix pis, l’any 1993 va morir el Sardino, un dels més apreciats cantadors que ha tingut el cant valencià a Bétera.
