Parlar dels Xiquets de Mislata és fer una autobiografia de l’autor d’estes memòries­–a la que no dec renunciar—. Així com una biografia del meu germà, més per mèrits com a cantadors que per altres motius representatiu, no siga que se done el cas—tan característic de la nostra manera de ser—que queden ara unes veus perdudes a l’oblit i que, passat el temps, ningú se preocupe de fer història dels mèrits acumulats per aquelles, que tanta força donaren a la continuïtat dels cants autòctons del Poble Valencià.

           Josep (Pepico), de veu lluenta, forta i valenta—veu de l’home del poble—donà continuïtat al caràcter interpretatiu del Xiquet de Pedralba. Els seus sobreaguts de composició plana en les requintaes donaren potència a una tradició digna de tot record dins els cants de la gent de l’horta i de la muntanya. Domina tots els estils del cant valencià amb una veu folklòrica cent per cent de l’home pla de la terra. fogós en l’expressió i clar en el dir del vers, formà un contrastat conjunt amb la veu del seu germà; veus que han mantingut viva una renaixença dels cants de l’horta valenciana, dignificant la personalitat del cantador en una època de decadència.

           Nel·let (Manolo), apassionat i al temps investigador de les maneres més pures del cant valencià, procura continuar l’estil d’Evaristo, incrustant en la seua expressió reminiscències de les islàmiques maneres del Xiquet de Bétera. De veu fina, marca la delicadesa i dolçor d’una manera de dir personal dins el més pur compendi de les originals formes d’expressió del nostre cant. Tement que se perderen les formes pures, creà l’Escola de Cant Valencià en 1956, i gràcies als Xiquets de Mislata va créixer una garbera de cantadors joves que asseguren la permanència d’aquells estils heretats d’altres generacions, per a que els temps puga córrer i amb el seu pas duga avant les més pures tradicions del Poble Valencià.