EL POLLASTRE

El Pollastre de Paterna – Paterna cap a 1956. Arxiu familiar de Miquel Pla, Paterna.

         Àngel va nàixer en Paterna el 24 d’abril de 1919 en les Coves de Godella, fill de Vicent, paterner i Matilde, vinguda de l’Aragó. Vicent era llaurador de la família dels Pocassals, però també anava venent pels carrers del poble. Com tenia els cabells empinats en cresta, li tragueren el mal nom del Pollastre.

         De son pare heretà Àngel el sobrenom del Pollastre. Foren set germans, cinc xics i dos xiques. El major dels germans, Adrià, que tots coneixen com a Viçantet, era cunyat del Xiquet de Paterna, i tocava la guitarra i el guitarró. Instrument que havia aprés a tocar amb el mestre Capa de Manises.

            Àngel, des de ben xicotet  tenia tanta afició al cant, que ho cantava tot, i per això en el Casino de la Societat de Caçadors del Carrer Major li tragueren Cagarnera, en al·lusió al nom d’este pardalet. Quan ja era més majoret, el seu germà Viçantet li ensenyà a tocar la guitarra, i sempre tingué afició a les valencianes. Als set anys ja treballava en Manises de canterer traient motles, i als catorze es posà a treballar en Paterna en un altra fàbrica. Va ser tota sa vida canterer.

            Formant part de la Quinta del Biberó, va ser mobilitzat als setze anys i mogué en l’últim tren que va eixir cap al front l’any 1939 des de València. Tren que va ser bombardejat en passar per les Alqueries en terme de Vila-real i allí caigué ferit. Va estar quatre mesos hospitalitzat entre Castelló, Ontinyent i finalment a Garaballa (Conca), fins que s’acabà la guerra i tornà a casa.

 Començà a cantar valencianes en públic l’any 1942, anant pels bars, mentre feien sortejos per a traure diners. Després passà a les cantaes. Solia fer parella de cant amb la Serrana i per això solgué fer totes les cantaes que arreglava Nel·let el versador de Sant Isidre que anava amb ella. El Pollastre cantà molt anys les cantaes dels quintos de Paterna, Betxí, la Vilavella, Almenara, Moncofa i altres; la Cantà de l’Horta, les albaes de l’Altar de Sant Vicent del Tossal de València, les albaes de Xiva, i les de Bunyol, les de la Muntanyeta d’Alzira i les cantaes de Bétera i Godella. Ell mai es quedava afònic, i era la típica persona que no ha discutit mai en la vida. Si algun del cantadors es quedava sense veu, ell feia la cantà per ell o ella i avant. 

          En 1967 deixà de cantar, per la ferida de guerra que l’afectà al pulmó tota la resta de sa vida. Però seguí tocant la guitarra en les cantaes, i tirava alguna cançó sempre que li ho de manaven. En 1973 li feren un homenatge en Paterna al Cine Palafox, patrocinat per l’Aula de Cultura de la Caixa d’Estalvis de València. Els darrers anys se’ls passà postrat al llit, fins que en 1983 s’apagà per sempre la veu d’Àngel el Pollastre, a la que va donar continuïtat la del seu filla Àngel el Pollastret seguint l’estil de son pare.

              Informació treta del llibre de Carles A. Pitarch Alfonso, Doctor en Etnomusicologia, University of Marylans: MATERIALS INÈDITS PER A UNA ANTOLOGIA DEL CANT VALENCIÀ. València 2011.

Scroll al inicio