VICENT DE ROSA
Vicent Ribelles Salvador naix al Puig de Santa Maria el 21 d’octubre de 1947. Fill de pares treballadors, els rigors de la postguerra l’obligaren als 12 anys a començar a treballar. Com diu ell, és una persona molt llegida i es nota en la conversa. Persona culta, amb un vocabulari ric i a la que dona gust escoltar.
És un gran versador però més bé podem afirmar que ens trobem davant d’un gran poeta. Ens conta que la seua afició a la poesia comença quan tenia uns 8 anys, gràcies a un mestre del col·legi Pare Jofre al que Vicent anava a classe. El mestre, Don Juan, volia que llegiren i recitaren poesies i Vicent, tenint en compte que Don Juan tenia un nas prou prominent, va triar La Nariz de Francisco de Quevedo com a poesia. Fàcilment va memoritzar la poesia i al dia següent, entre les rialles dels seus companys la va recitar. Don Juan va “acariciar-li” el cap amb el seu anell i li va proposar que s’aprenguera la Oda al Dos de Mayo de Bernardo López. Encara que la poesia consta d’onze estrofes, al dia següent, Vicent la va recitar a la perfecció. Aquesta vegada, Don Juan el va felicitar per la seua memòria prodigiosa a l’hora de memoritzar poesies. Des d’aquest moment, la poesia sempre a acompanyat a Vicent en el seu dia a dia.
Amb dotze anys Vicent va començar a treballar a l’obra, fent les voreres dels carrers al Puig que en aquell temps els carrers encara eren de terra. Després va aprendre l’ofici de pintor retolista i daurador que el va ocupar fins que va començar a vendre ous.
Vicent recorda com de jove, quan estaven de festa, era costum cantar però a ell, el que li agradava era recitar. Sempre ha tingut una predilecció per la lletra, fixar-se en cada paraula i emparellar-les. Així començà a versar-li als amics quan cantaven. Tindria ell entre divuit i vint anys.
Vicent explica que la poesia a de començar a poc a poc i anar en crescendo fins arribar al clímax!, esta és la fórmula per arribar a l’ànima del públic. També ens recorda que el valencià és pensat i fet, i açò és l’essència del versador, aplegar a un lloc, observar i versar. Cap lloc o moment es repeteix i per tant la lletra tampoc. En cap altre lloc del món passa una cosa igual. És improvisació en estat pur.
Vicent agafa el seu nom artístic de sa mare Rosa, a qui va dedicar aquesta poesia:
La Ciega
En un ricón de la casa,
sentada junto a la mesa,
el rosario entre sus manos
y con mirada muerta.
Sencilla, buena y humilde,
resignada a su destino,
cual vagabundo, que errante
va cruzando los caminos.
En su boca, una oración,
y en lo más hondo del alma,
una frase de perdón.
Miro en silencio a mi madre,
sin que ella se dé cuenta,
de que me tiene delante.
Y al verla tan silenciosa,
sin un llanto, ni una queja,
hundida hasta lo profundo,
en un mundo de tinieblas.
Donde no se ve una rosa,
donde no se ve una piedra,
ni un árbol, ni un campanario,
ni los niños como juegan.
Ni los pájaros silvestres,
ni el sol de la Primavera,
donde todo es oscuro,
como en una noche negra,
que va cargada de nubes
y amenaza con tormenta.
Entonces siento muy dentro,
que hay algo que me quema,
que me abrasa poco a poco,
al ver a mi madre ciega.
Y yo pienso en lo más hondo,
si es que en lo hondo se piensa:
¿Por quién estará rezando,
por qué de todo se apena,
por qué tranquila y humilde,
con su ceguera se consuela
y compadece al que sufre,
aunque sufra menos que ella?
¿por qué no dice, ¡no!, al mundo,
que nos engaña y nos prueba,
que nos trata fríamente,
sin compasión, sin terneza,
que nos arrastra cruelmente,
sin darnos ninguna tregua?
La verdad, no lo comprendo
y comprenderlo quisiera.
Por eso cuando me habla,
cuando ella me aconseja,
yo la escucho atentamente
y sonrío como ella.
Y estoy llorando por dentro
y estoy riendo por fuera.
vuelvo hacia atrás la cabeza
y la veo tan tranquila,
tan sosegada, tan tierna.
En sus manos, el rosario,
y, con la mirada muerta,
rezando por este mundo
y por las almas ajenas.
Y al fin digo como ella:
“Dios lo ha querido así, ASÍ SEA.”
Per a Vicent la família és molt important, sols cal escoltar-lo parlar com recorda a son pare i sa mare amb carinyo, respecte i enyorança. També utilitza paraules per parlar dels seus fills que denoten orgull, admiració i per damunt de tot molt d’amor.
Vicent és un home divertit, simpàtic i segur del que fa. Aquesta seguretat la transmet als cantadors quan estan un poc nerviosos d’alt de l’escenari, els dona ànims i els fa estar tranquils. Te do de gent i això es demostra quan d’alt de l’escenari recita les seues poesies de temàtica valenciana costumista, el públic escolta atentament, amb cada paraula, amb cada gest capta l’atenció de tothom.
Ara passa la majoria del seu temps amb els seus cavalls, una de les seues grans passions, retirat de les cantaes. És un home amb el que és un goix parlar, amb molta cultura i molt orgullós del que ha fet per conservar, dignificar i potenciar la nostra cultura i tradició valenciana.
A Sant Roc (Festa del Puig)
Aplegat el mes d’agost,
pintant-se estan les fronteres
i per places i carrers,
van ficant-se les barreres.
Ja ha començat una festa
que te tanta tradició,
que el poble en pesa celebra,
en entrega i il·lusió.
Comença en el portal,
quan apleguen els caixons
i preparen els clavaris,
carcasses i tronadors.
I per el carrer Major,
els cavalls en romeria,
van arrastrant els caixons,
d’esta festa tan bravia.
Ai Sant Roc, Sant Roc gloriós!,
ma que tens valenciania!
Les quadrilles anem de dinar
i allí de tot se raona
i es fiquen a cantar
i tots es gasten la broma.
I el poble fa germanor,
que de tot lo de la festa
pot ser, siga lo millor.
I aixina aplega una vespra
que a molts els fa il·lusió,
és la de la cohetà.
I es que tot bon valencià,
porta la traca i el foc,
en l’ànima gravà.
I per fi, la nit més gran,
eixa que el cor ens demana,
és la que se canta als peus,
de la patrona valenciana.
Ja se sent el tabalet,
i la dolçaina ja afina
i el cor es fa xicotet
i nostra carn, de gallina!
I Sant Roc en el altar,
està esperant les albaes,
que li van a dedicar,
per fills del Puig cantaes!
I en il·lusió allí se canta
i la emoció és tan completa,
que allí es tremola Sant Roc,
el gos i la pataqueta.
