Vicent Soriano Serneguet l’Ambrosiet 1880-1946 i el Roget de Patraix  

               Vicent Soriano, conegut com a l’Ambrosiet, era germa del Moll, i cantador prou complidet, de veu atipladeta, i gracioset en el dir del cant valencià, que solia prendre part de mitger en les cantaes fortes. Era tant la paraula ambrosia repetida en busca de consonants en les cançons que se versava, que la crítica popular, sempre socarrona, li trauria el sobrenom l’Ambrosiet, nom artístic que li anava de meravella per lo menut d’estatura i per ser de veu curta i xilloneta. I la moroseta discreció de caràcter quan alternava en les nits de cantà amb cantadors “de planta” el feu imprescindible en aquelles cantaes que duraven hores i hores, a voltes dies sencers. Era tan voluntariós com el Roget de Patraix, virtut esta que aprofitaven els altres cantadors per a fer estalvi d’algunes cançons a l’hora de poc lluïment en les cantaes llargues.

               Gran coneixedor de tots els estils de l’horta, el que millor li anava eren les albaes, que sabem que se canten mitja cançó cada cantador. Donava gran gust escoltar en una cantà a l’Ambrosiet junt al Roget de Patraix– de geni molt curt-quan se picaven els dos cantant els estils grans de l’u i l’u i dotze; que per cert no els deien mal ni molt manco, però el timbre de la veu els posava en la situació de dos gallets de garbera. Feren passar molt bones nits als aficionats de l’època, per lo que els podem considerar en esta memòria agarradets de la mà, deixant-nos un grat record d’aquelles famoses cantaes de primeries de segle XX.

                El desitjat Ambrosiet morí a conseqüència d’una cantà en Bétera. Era en unanit d’albaes en que prenien part els cantadors el Xiquet de Bétera, el Xiquet de Mislata i l’Ambrosiet. Tot el poble estava al carrer, se cantaren hores i més hores, el personal no li donava importància a la mollor de la veu de Vicent per causa de l’edat, puix que ja tenia seixanta-cinc anys,124 però els companys de colla se n’adonaren que la veu de l’Ambrosiet era veu “de sang”, que la seua era la foscor de la fi, i no el deixaren cantar. Mes ell – més voluntariós que el Roget de Patraix – no se retiraria de la colla fins fer remat a aquella nit d’albaes, que seria l’última per a l‘Ambrosiet.

                 Mentrestant, del Roget de Patraix res més se va saber: desaparegué sense que ningú se n’adonara, com una cançó més, perduda en la nit. El que si sabem d’ell, del Roget de Patraix, és que era gran amic i fort competidor de l’Ambrosiet,motiu pel que hui els recordem agarradets de la mà, per haver-nos deixat un grat record d’aquelles famoses cantaes de l’última renaixença del cant valencià.