Francesc Rausell Martínez va nàixer al 1893 a Vinalesa. Era el menor de set germans, Paco naixqué junt a l’Ermita de Santa Barbera, en Gafaut, barriada del terme de Vinalesa separada del poble per la Séquia de Moncada. Sempre hi ha hagut en este lloc de gent humil fama de bons cantadors i músics, perquè allí es feien bons bureos i cantades. En este ambient, Paco va aprendre a cantar valencianes des de molt jovenet, i es va dedicar a l’ofici de rajoler que era també propi de la gent de Gafaüt -aleshores, per cert, no molt ben vist -. No sabia ni llegir ni escriure, però sí molt de contar, ja que era imprescindible per a la seua faena. Tenint una bona veu, Paco s’aficionà als bureos i cantaes de tot aquell rodal d’Horta de València.                El gran mestre Evaristo, que solia anar a fer cantaes a Vinalesa junt al Muquero, el va escoltar cantar i el acomboià per a que es dedicara a ser cantador d’estil: “Que llàstima de veu que se perdrà …! Que llàstima no viure al costat de ma casa, Paco!” Perquè així hauria pogut ensenyar-li. I la veritat és que Paco el Buc, com tots el coneixien -per ser de la família dels Bucs de Vinalesa- tenia una veu alta i ardenta i no se’n pintava altre per a cantar l’u i el dos, la cançó de l’horta, que més que cap altre estil usaven els quintos en les seues cantaes; motiu pel qual Paco era molt apreciat i buscat en estes ocasions. Feu parella amb ell el Xiquet de Vinalesa quan este darrer era molt jovenet i debutava en les cantaes.                 

Paco es casà amb una xica de Foios que s’estimava poc la barriada del seu marit, a on vivien. Quan es posava de part, se n’anava per la senda a peu des de Gafaüt fins al seu poble, per a que els seus fills-Rosa (1922) i Paco (1924)-naixeren en Foios i foren d’allí. Així és que cap a 1930 el Buc de Vinalesa acabaria per anar-se’n a viure al poble de la muller amb la seua família, posant-se a treballar en la Lutera, una coneguda fabrica de sacs que aplegà a tindre més de 2.500 empleats. I encara que no es dedicaria de ple a les cantaes com volia Evaristo, no deixà de fer-ne junt al mestre i uns altres cantadors de l’època.                

Potser va ser pel seu mateix caràcter que no es dedicà més assíduament a les cantaes: Paco va ser una persona més bé reservada i seriosa, i estava delicat de l’estómac. Encara així, després de la Guerra Civil de 1936-1939 cantà encara, sobretot junt al Tremendo, fent algunes guitarraes i nits d’albaes per l’Horta de València. Fins que la salut no el deixà seguir i hagué de retirar-se. Sent ja major, cantava valencianes sempre que hi havia reunions familiars, per a divertició de tots els parents, que li ho demanaven sense falta. Va morir en Foios l’any 1971, i així s’apaga per a sempre la seua veu valenta.