KAROLI O CAROLI
Vicent Asensi Eixea fill de Vicent El Mono i María La Santa, va nàixer a Bétera el 27 de maig de 1938, i va créixer dins d’un ambient rural i familiar molt connectat amb el Cant Valencià. Veia com son pare escrivia diàriament els seus versos i s’enamorà del Cant sentint al Xiquet de Bétera, El Sardino, Conxeta la del Mercat i la Blanca en casa del seu iaio Agustin Santa. A més a més, quan son pare i el iaio Santa anaven a altres pobles, ell sempre anava darrere.
Va escriure per a llibrets de falles, i per a falles de barris de València, anava a versar a cantadors en festivitats que organitzaven alguns barris de València, etc.
Des que ho deixà son pare, ell escrivia en molts llibres de festes dels Majorals i va versar en alguns actes, però el que més feia era de llister. Com que no faltà mai a cap cantada des de ben xicotet, coneixia a tots els cantadors que anaven eixint i els portava a Bétera durant les festes. Podem nomenar, entre ells, a la Romereta, a Pilareta, Victorieta, Marina, el Xiquet del Carmen, Mari d`Aldaia, Jesús i Esperanza d`Aldaia i Marisé de Monte-Olivet i, com no, als Xiquets de Mislata.
El que sabia ho compartia amb tothom ho demanés, anava als col·legis, on explicava als alumnes quina era la nostra música i les seves arrels, va ser entrevistat per professors d’universitat que se’n documentaven per a posteriors treballs.
Va faltar el 5 de febrer de 2002, a Bétera.
Vicent ens deixa aquestes boniques descripcions d’allò que el va apassionar tota la vida, el nostre cant valencià i sobre tot el seus poble, Bétera.
Una nit d’albaes
La denominació naix de les antigues serenates per cantar-se a la serena (una hora de l’alba) segons els historiadors de l’Islam.
Quan la nit estiuenca s’assorra als camps i pels carrers del poble fa I’airet reconciliador, tot pareix disposat per a una nit d’albaes.
L’olor de la carn fregida per al sopar, el perfum de la pólvora que desprèn la coetà, els crits esgarrats i desafiadors de la dolçaina, (xeremia en l’època dels àrabs) creadors de les albaes. Les cudoletes rítmiques del tabalet.
Quan les dones es posen fresquetes a la porta de la casa, els homes asseguts en cadira baixeta, que és la millor manera de descansar per a l’home de I’horta, la tauleta amb plats de cacau i tramussos, el barralet del vi refrescat a la culera del pou, la xicalla corrent amunt-avall disparant traquetes de foc. L’ambient s’envolta de vespres de festa i naix el cantar de l’home del camp, les albaes, que poc a poc omplen la nit de saboroses versificacions més o menys discretes, més o menys intencionades.
L’albada és un cantar agressiu que es torna carinyós quan es cantat a una dona, té eixa transformació que presta el moment. És el més antic del caràcter valencià, de la intencionalitat poc reprimida que en moments de brusquedat es metamorfitza prenent les cadències més dolces que pot imaginar-se. On més es pot apreciar esta conseqüència és en el senyoriu de Bétera, de tradicional afició als nostres cantars.
En la porta de l’església de Bétera, que té més el caràcter de carinyós raconet que el de plaça major, s’han escoltat les millors veus i estils del cant valencià. Des del Cabiscol, Maravilla, Carabina, fins a Joanet com afectuosament hem anomenat sempre al Xiquet de Bétera, un dels símbols del nostre cantar valencià que mereix un gran record. El cant de Joanet és com la pereta en la pròpia dolçor perquè ell només ha mort físicament, que el seu estil ha quedat viu per a la glòria del cant valencià.
Hereus d’aquelles nobles maneres del Xiquet de Bétera són el Sardinet, Capeta, Pantalón i el Naiet, que van donant testimoni de l’honra d’un poble que té per orgull conservar la tradició valenciana dels nostres cantars més purs. Beterans que es senten orgullosos de tindre la més pura nit d’albaes per a tots.
L’Ave Maria
Quan me trobe amb els actes del cant valencià dels molts que jo presencie tant als pobles que guarden tradició com a les Comissions Falleres que a l’actualitat estan renaixent, sempre es comenta la cantà de Bétera, pel famós retaule que és únic no es fa a cap lloc, però principalment per les famoses albaes tot cantaor que no ha cantat mai a Bétera i un montó d’aficionats pregunten què és I’Ave Maria.
Es canta diferent? Es més difícil? Doncs no és exactament igual que les albaes. Té el mateix estil i la mateixa música, es a dir la dolçaina i el tabalet, l’únic que canvia es la lletra, mentre I’albà és una lletra festiva i satírica, I’Ave Maria és d’una lletra més respectuosa, que s’ha creat per a cantar-se a la porta d’una església. I al meu humil entendre aquesta és la última que he escrit per al poble de Bétera.
Bétera en les festes fa renaixença de les seues tradicions al iniciar la “NIT D’ALBAES” cantant l’Ave María.
Commemorant aquest dia
tot el poble te venera
i te canta, amb alegria,
la seua estrofa primera:
“Que Deu te salve Maria”.
En les males i en les bones
sempre preguem la teus presència
perquè els pecats ens perdones
amb eixa divina gràcia
“que tu tens entre les dones”.
És en Bétera importància
dir a l’estil llaurador:
lliurar-nos de la desgràcia
en ton balsem de l’amor
“que plena eres de gràcia”.
Amb tu contemplem la llum
que il·lumina nostra nit:
manté sana aquest costum
“i beneit siga el fruit”
“del teu ventre, Amén Jesús”.
Aquest poble com ningú,
en la seua plenitud t’adora
al postrar-se ú, per ú,
a vostres plantes, senyora,
“perquè el senyor és amb tu”.
La dolçaina i el tabal
fan del poble l’alegria:
en aquesta nit especial
t’han cantat l’Ave Maria
Obreres i Majorals.
Pels camps i per les eres
per les places i carrers
naixen cançons verdaderes
que canta el poble sencer
“perquè beneïda eres”.
El Retaule
El retaule de Bétera, és per les pròpies característiques el més famós i original de quants se celebren als pobles valencians. Desconegut el seu origen, cap la possibilitat que donara inici al peu d’un retaule de rajoletes; al temps de la cristianització com vot de gràcies per l’alliberament dels sarraïns, on el poble contava les antigues cançons al costum de l’horta.
Les cançons de la llaurança, per el temps posaren a denominar-se el “u i el dos”, cants nascuts quan els romans i lusitans començaren a roturar la terra per a convertir-la en l’horta que donaria caràcter i personalitat de poble a la nostra València, fundada pels romans vint-i-vuit anys abans de Crist.
Les cançons prengueren vivor al ritme de la xafada de cavall a la terra molla, cançons de sembra i d’esperança que cantaven al camp nostres primers llauradors amb eixa parsimònia característica de l’home que treballa de sol o sol per a convertir la terra borda i fangosa en jardí d’encant.
Les cançons del “u i dotze”, són cants de gràcies al temps de la recol·lecció, alegres i valentes com un dia de festa gran i se té que gaudir de bona veu per a que la copla tinga el sabor que requereix.
La finalitat per a la que fou creat el “u i dotze” és que siguera el cantar més valent que tenim els valencians. Un detall que ens pot justificar el nostre retaule, és que les cançons del “u i dos” se cantaven al camp a ple dia, mentre que el “u i dotze” se cantava després de la jornada de treball, el nostre retaule és l’únic que té començament a les dotze del mig dia. Coincidència o tradició?. No res ens ha pogut resoldre la història.
A la cultura islàmica deguem eixa afició als coets i als meravellosos cants del “u”, que junt les albaes donarien glòria a les famoses veus d’aquest poble, Joano, el “Xiquet de Bétera” i el “Sardinet”, extraordinaris al cant del “u”, deixant-nos la dolçor de l’arrop i talladetes.
Tres coses precisen estar per a un bon retaule, la part melòdica, la versificació literal i la llengua valenciana. Les tres ponències són tradició a Bétera.
Els vells del poble diuen que els majorals dedicaven les cançons a les autoritats i personatges importants locals o forans, a fi de traure donatius per a subvencionar el dinar de la festa, costum que s’ha perdut.
Encara que segueix la tradició d’ofrenar les cançons als personatges més estimats, les mullers i mares dels majorals, i les quatre obreres que són la gràcia de la festa.
Tots els anys, el dia 16 d’agost a les dotze del mig dia, a la porta de l’església entre el perfum d’alfàbega, naix la primera cançó del retaule per omplir el poble, carrer a carrer amb els cantars més autòctons que tenim els valencians.
Bétera fa una cantà
molt digna i respectable
perquè sempre ens portà
per a cantar el retaule
la flor del cant valencià.
Vicent Karoli