EL XIQUET DE BÉTERA
Joan Bautista Casanoves Cases, va nàixer a Bétera el 23 de juny de 1893. Fill de Gregorio Casanoves Fuster i Josefa Cases Aloy. Joano Gori o Joano Verderol, com el coneixien al poble, va treballar al camp, com també ho havia fet son pare i és al camp on va practicar els estils del cant valencià que havia aprés de xiquet, al carrer i amb els seus germans majors.
Joano va viure en companyia de la seua germana Consuelo al Mas del Pilar, d’on ella era casera amb el seu marit. Els dos germans no deixaven de cantar mentre treballaven i en la memòria dels jornalers del Mas estan les seues veus, a quina de les dos més bonica. Consuelo mai va voler dedicar-se a cantar en públic sols ho feia en celebracions familiars.
Evaristo, amb el Muquero, acudia habitualment a les cantades de Bétera, i va animar a Joano a fer-se cantador, adoptant aleshores el malnom del Xiquet de Bétera, que feu famós per tota la geografia valenciana.
Gràcies a les notícies de premsa de l’època sabem que realment era un xiquet quan va començar a cantar ja que, el 10 d’agost de 1906, quan tenia 13 anys, apareix a LA CORRESPONDENCIA DE VALENCIA la següent notícia —Los vecinos de la calle de Azcárraga preparan agradables festejos, que comenzaran mañana y terminaran el día 15 del corriente con arreglo al siguiente programa: Día 11. —A las ocho de la noche pasacalle, y á las once se hará la cantà por los afamados cantadores el Turisano y el Chiquet de Bétera.
No es tracta d’una notícia aïllada, al mateix diari trobem notícies datades el 16 de maig de 1907 i el 19 de febrer de 1908 en les que se dona part de la seua participació a les festes del carrer Quart de València i a les festes de Manises respectivament, acompanyat pel Muquero, Alegria, el Turisanet al carrer Quart; i per Maravilla i el Pedralva a Manises.
Joan es va convertir, al igual que Evaristo, en una de les veus més valorada per l’afició d’aquell temps, i amb el seu cant melós i ple de dolçor, va estar tres mesos de gira per diferents ciutats d’Espanya cantant jotes aragoneses i navarreses amb la Companyia de la cupletista valenciana Concha Piquer. Després, Joano rebutjà anar-se’n a Amèrica com a continuació de la gira i preferí la llaurança i el cant valencià.
Es va casar amb Rosa Moragues Martí, natural de Silla el 30 d’agost de 1932. (Silla) i no van tenir fills. Conten que Roseta era una dona molt mística i que no sempre veia bé que Joano cantara. Per exemple, no volia que cantés dos dies seguits perquè donava mala sort segons ella.
Després de la Guerra Civil, el Xiquet de Bétera seria un dels grans que continuaren a les cantades, sobretot junt a Conxeta la del Mercat i el Sardinet de Bétera, i alternant amb el Xiquet de Benaguasil, la Blanqueta, el Torrentí, el Requeni, els Xiquets de Mislata i el Tremendo, entre d’altres. Cantà, durant molt anys, les albades i el Retaule de Bétera, les cantades d’albades de l’Altar de San Vicent Ferrer del barri del Pilar de València, les albades en les festes d’Alzira al mes d’octubre, les guitarraes de quintos de Vilavella a la Plana de Castelló, i les de la festa del Carrer de Morvedre, del Carrer de Quart de Fora –Cantà de l’Horta– i del Camí del Cementeri, a València, cantades estes tres darreres on sols s’escoltaven els millors cantadors.
Joano faria la seua darrera cantà als vuitanta-quatre anys, a l’octubre de
El 16 de març de 1979, s’inaugurà
el carrer dedicat al Xiquet de Bétera, amb la presència de
El 24 d’agost de 1983, a Bétera, es va apagar per a sempre la veu d’un dels més grans cantadors que ha donat la història del Cant Valencià fins l’actualitat. Al seu soterrament, no faltaren les veus del Sardinet de Bétera, Marieta del Tútia, Xiquet del Camen, Victorieta i Naiet de Bétera que acompanyats per la Banda de música, Rondalla i els germans Meliton amb la dolçaina i tabal, volgueren donar-li un últim adeu.
El Naiet, Xiquet de Bétera, Fallera Major de València, El Sardino, Pilareta i Marieta la del Túria. Arxiu familiar del Naiet de Bétera, Bétera.