Josep Quiles Alcaide va nàixer el 26 de juliol de 1889 al carrer del Terrero, a Pedralba. Orfe de pare als huit anys, treballà al camp sense quasi anar a escola. Als quinze anys baixà a València per treballar de jornaler a l’horta, on aprengué a cantar els cants valencians. Després entrà d’aprenent en un forn. La seua veu clara i fresca feu que la gent parlara d’un futur cantador.

El vell cantador Maravilla, en escoltar-lo, el contractà com a tercer de la parella Maravilla–Carabina. Prompte entrà en contacte amb la nova generació de cantadors, mentre seguia treballant de forner al barri del Carme, d’on li vingué el sobrenom el Forneret.

Va ser contractat pel mestre de balls populars Enric Vicent per participar en els balls de la Fira de Juliol de València, alternant amb Evaristo, el Muquero, el Xiquet de Bétera, el Xiquet de Paterna i el Ceguet de Marxalenes. També cantà als quadros d’Emili Gadea, Enric Montagut i Ramon Porta. En aquella època cantà per primera vegada al rei Alfons XIII al Palau d’Orient. Actuà a Londres i París fins que l’esclat de la Primera Guerra Mundial (1914) obligà el grup a tornar.

Sense formar parella fixa, alternà amb els millors cantadors de l’època i actuà sovint en els entreactes del cine mut als cines Cid, Versalles i Romea de València, on adquirí gran popularitat per la varietat de cants regionals espanyols que dominava amb veu ampla i bonica. Va perdre la veu molt jove, i l’Ajuntament de València el destinà com a funcionari municipal en la secció d’Espècies Gravades (Consumers), a causa de la poca preparació cultural. Prompte tornaria a la terra del seu naixement per a abraçar-se a ella, ple de glòria i de records, i fondre’s per a sempre en eixe braç etern de la mare terra que nos a cull a tots. Corria el 24 de gener de l’any 1940. Havia deixat de cantar per sempre, als cinquanta-un anys, una de les veus més boniques del cant valencià.

El Xiquet de Pedralba destacà per la seua veu i per dominar tots els estils de l’horta, especialment l’estil de l’u i dotze. També tingué renom en cants flamencs i en la jota aragonesa, que alternava amb el cant valencià. Solia improvisar versos en castellà, com:

«Valencianita del alma, dame de tu pecho un ramo, que aunque no soy de Valencia soy del Reino Valenciano.»

Era molt estimat i sol·licitat a les millors cantaes, aportant alegria i brillantor. Va ajudar a perdre la por a l’estil agut i valent de l’u i dotze. La seua vida curta deixà, però, un record profund en el món del cant valencià.